Zabel
| Zabel | |
|---|---|
 | |
| Informació Bàsica | |
| Títol | El Devorador de Móns, La Tempesta de la Bogeria |
| Símbol | Un cap de llop de front amb banyes demoníaques que s'estenen cap enrere |
| Nivell | Superior |
| Alineament | Caòtic Maligne |
| Alineaments Permesos | CN, NE, CE |
| Portafoli Principal | Caos, Destrucció, Destí, Bogeria, Dolor, Massacre |
| Portafoli Secundari | Canvi, Instint, Massacres, Depredació, Ira, Impredictibilitat, Violència, Nòmades |
| Arma Preferida | Espasa Gran |
Zabel, deïtat del caos i la destrucció, és la encarnació viva del caos, una entitat de pura bogeria, inestabilitat i impredictibilitat. Com a personificació del caos, prospera amb els impulsos desfermats i incontrolats que resideixen profundament dins de tots els éssers. Per a ell, els instints primaris i les emocions crues tenen molt més valor que la lògica i la raó. Insta als seus seguidors a abandonar qualsevol tipus de contenció i a abraçar els seus desitjos més bàsics, actuant segons els seus impulsos sense cap moment de vacil·lació.
A la ment enbojida de Zabel, no hi ha cap agenda ni credo més enllà de l’impuls implacable de destrucció. El seu únic desig és l’anihilació de tot: deïtats, temples, clergues, adoradors i el mateix món, amb tots els seus habitants. Somia amb un multivers sumit en la ruïna total, ple de crits de sofriment i cares d’agonia mentre les criatures són esquinçades. La visió de Zabel no és un món governat pel mal, sinó una realitat on no existeixi cap món en absolut: un final per a tot el multivers. La seva ira és una tempesta, incontrolable i devastadora. La més mínima ofensa pot desencadenar la seva ràbia, provocant una matança i sofriment generalitzats al seu pas. Enfrontar-se a Zabel és enfrontar-se a la encarnació del caos i la destrucció, una experiència que no deixa res més que ruïna i desesperació al seu camí.
Zabel gaudeix causant dolor, posseint un desig insaciable de destruir totes les criatures de les maneres més excruciants possibles. Es delecta amb la visió de cares contorsionades pel sofriment i el so dels crits ressonant en la tortura. Aquest plaer es magnifica quan la destrucció i el sofriment són a gran escala. Zabel és implacable, mai s’atura una vegada comença una ratxa violenta. Algunes de les massacres més infames i temudes de la història enregistrada porten la seva marca, relats de terror i devastació que serveixen com a recordatoris esgarrifosos de la seva ràbia. La seva alegria es troba en l’orquestració de tals atrocitats, cada acte una simfonia d’agonia que alimenta la seva existència caòtica.
Malgrat la bogeria que impregna el seu ésser, Zabel pot mostrar un nivell sorprenent d'astúcia i intel·ligència quan li convé. Aquesta intel·ligència sempre es maneja al servei d’un caos major, un dolor més profund i una destrucció més profunda. Les seves accions estan impulsades per l’impuls, i prefereix la confrontació directa, delectant-se amb els instints primaris i les emocions crues que impulsen cada moviment seu.
Zabel gaudeix propagant la bogeria. Sovint apareix als seus seguidors en visions o somnis, conduint-los fins al límit de la bogeria i més enllà. Aquests seguidors, consumits per la seva influència, són conduïts a actes de violència irracional i caos. Si aquesta bogeria és un acte deliberat per part de Zabel o simplement un subproducte de la seva essència caòtica és un misteri que fins i tot els seus seguidors més devots no poden desentranyar.
Zabel es manifesta com una amalgama terrorífica de dimoni i home llop, una visió dissenyada per infondre por en els cors de tots aquells que el contemplen. El seu rostre és el d'un llop salvatge, perennement torçat en una ganyota de ràbia, amb ullals esmolats descoberts i ulls brillants de color vermell sang, desitjant violència. Del seu cap brollen dues banyes demoníaques, cadascuna estenent-se cap enrere en una exhibició amenaçadora del seu poder infernal. El seu cos és una fortalesa de múscul, cada fibra i tendó tensa i poderosa, coberta per una capa de pelatge marró que parpelleja amb el toc de flames infernals. Aquest pelatge no és només una cobertura natural, sinó un record constant de la seva essència caòtica, ja que les flames ballen i es teixeixen a través d'ell, creant una aura de destrucció ardent. Enormes ales de ratpenat s'estenen des de la seva esquena, la seva extensió de cuir una tela fosca de poder demoníac, capaç d'impulsar-lo per l'aire amb velocitat i gràcia terrorífiques. Les seves cames, com les d'un home llop, són fortes i àgils, dissenyades tant per a atacs brutals a terra com per a moviments ràpids i predadors. Cada pas que fa deixa la terra socarrada al seu pas, el mateix terra retrocedint per la seva presència. La forma de Zabel és la perfecta encarnació de la seva naturalesa caòtica i destructiva, un malson vivent que anuncia la condemna i la bogeria allà on apareix.
Zabel també pot prendre la forma d'un llop diable infernal, una bèstia de proporcions de malson i poder terrorífic. Els seus ulls cremen amb una fúria destructiva, dos orbes flamejants que travessen la foscor amb la seva llum malèvola. Ullals esmolats sobresurten de la seva mandíbula, cadascun una arma letal capaç d'esquinçar carn i os amb facilitat. El seu pelatge no és només una capa protectora, sinó una armadura punxeguda, erizada de punts afilats que afegeixen al seu aspecte temible. Aquest pelatge està entreteixit amb flames infernals, una conflagració constant que balla al llarg del seu cos, emetent una lluentor inquietant i omplint l'aire amb la olor acre de la crema. Cada moviment que fa va acompanyat del crepitar d’aquestes fogueres impies, la calor que emana d’ell escaldant la terra sota les seves urpes.
Símbol
El símbol de Zabel és un medalló que presenta un cap de llop de front amb banyes demoníaques que s’estenen cap enrere, comunament construït a partir de fragments d'altres medallons. Els ulls del llop semblen brillar amb una fúria destructiva, i els seus ullals esmolats estan descoberts en una ganyota, encarnant el caos i la violència que representa Zabel. Les banyes torçades i amenaçadores signifiquen la seva naturalesa demoníaca i el seu desig implacable de destrucció. Cada peça fragmentada del medalló reflecteix la seva essència caòtica, com si fos arrencada d'altres símbols d'ordre i sanitat, reassemblada per transmetre els instints primaris i crus que valora per damunt de tot. Aquest medalló serveix com un recordatori constant de la influència de Zabel, invocant por i bogeria allà on es veu.
Relacions amb altres Deïtats
La por és l’element definidor en la relació entre Zabel i gairebé totes les altres deïtats. La seva presència sola invoca un terror profund i primari que fins i tot els éssers més poderosos no poden desestimar fàcilment. Poques criatures en el multivers gosarien enfrontar-se a ell, i molt menys combatre’l. Aquells que posseeixen tal coratge es troben només entre les deïtats més grans i els dracs més antics i formidables. Aquesta por pervasiva assegura que la majoria de les deïtats facin grans esforços per evitar creuar-se amb ell o fins i tot estar en la seva presència. La simple menció del seu nom és suficient per esgarrifar el panteó diví, un recordatori constant de la destrucció caòtica que encarna.
Malgrat aquesta por generalitzada, hi ha una excepció peculiar en la forma de la seva mitja germana, Tiamat. Per raons desconegudes per a molts, Tiamat sembla tenir una capacitat única per aplacar la ira i la bogeria de Zabel, creant l’aparença d’alguna mesura de control sobre ell. Quan Zabel està en una de les seves rauxes incontrolables, la seva mera presència pot calmar la tempesta de la seva fúria fins a un punt en què gairebé sembla submissió. Si això és un control genuí exercit per Tiamat o un acte astut per part de Zabel mateix, continua sent un misteri. Alguns especulen que la docilitat aparent de Zabel en la seva presència podria ser una maniobra estratègica, una demostració de la seva astúcia més profunda i insidiosa.
Als ulls de Zabel, cada deïtat és simplement un altre objectiu de destrucció. No dóna valor a les aliances, les amistats ni tan sols a l’odi. Per a ell, tots els éssers, divins o mortals, són obstacles per ser anihilats. La seva visió és una d’anihilació total, on el multivers es redueix al no-res. Aquest enfocament singular en la destrucció el fa completament impredictible i immensament perillós, ja que no diferencia entre amic o enemic. El seu menyspreu per qualsevol forma d’ordre o aliança l’aïlla encara més dins del panteó, reforçant el seu paper com l’últim precursor del caos. Les altres deïtats, conscients de la seva naturalesa implacable, només poden mirar amb una barreja d’horror i anticipació, sabent que la ira de Zabel podria caure sobre ells en qualsevol moment, portant amb si una devastació sense parangó.
Què Diuen les Llegendes
 | Aquesta secció està en un estat d'expansió significativa o de reestructuració Esperem poder tenir aquest contingut llest aviat. |
Dogma
El dogma de Zabel es basa en aquests cinc principis:
Abraça la Fúria del Caos: Rebutja totes les formes d’ordre i predictibilitat. Abraça els instints primaris i crus dins teu, i actua segons els teus impulsos sense vacil·lar. Deixa que el caos sigui la teva guia, ja que la veritable força resideix en la impredictibilitat i el rebuig de les limitacions.
Destrucció Per Sobre de Tot: Busca l’anihilació de tot el que existeix, des del diví fins al mundà. La destrucció no és un mitjà per a un fi, sinó l’objectiu final. Pretén desmantellar totes les formes de creació, deixant només ruïna al teu pas.
Gaudeix del Dolor i la Bogeria: Rejoveneix amb el sofriment dels altres i la bogeria que segueix el caos. Escampa la por i la insensatesa allà on vagis, ja que és a través del turment i la confusió que es realitza el veritable poder. Deixa que els crits dels turmentats siguin la teva simfonia.
Ira Implacable: No et deturis un cop hagis emprès un camí de violència. La implacabilitat en la teva recerca de destrucció és fonamental. No mostris misericòrdia, i deixa que la teva ira sigui una tempesta que arrasi tot al seu pas.
Tots Són Presa: Considera tots els éssers com a possibles objectius de destrucció, sense fer distinció entre aliat i enemic. Les aliances, les amistats i fins i tot l’odi són insignificants. Confia només en el caos que crees i en el poder de la teva pròpia força destructiva. Tota criatura, deïtat i mortal és la teva presa.
Clergat i Temples
El clergat de Zabel, igual que la deïtat a la qual serveix, és una presència rara i aterridora. Els seguidors de Zabel són pocs, i aquells que es compten entre el seu clergat són encara més escassos, dispersos com els fragments d’un món trencat. Aquests clergues provenen de diversos orígens i races, atraient fins i tot estrangers com dimonis i altres éssers malèfics caòtics a les seves files. Els bruixots i bàrbars són les classes més comunes entre ells, la seva essència mateixa alineada amb el caos primari i la violència desfermada que Zabel encarna. En aparença, aquests clergues són una manifestació del caos mateix. Es vesteixen amb túniques esquinçades o armadures improvisades adornades amb símbols i dissenys que evoquen por i bogeria. La seva indumentària està plena de punxes, cadenes i els sinistres trofeus de les seves conquestes. Cada peça de la seva armadura és un testimoni del seu camí destructiu, composta a partir de les restes d’aquells que han vençut.
L’església de Zabel, si és que es pot anomenar així, no té cap jerarquia. Els clergues operen en aïllament, cadascun un solitari missatger del caos. És tan rar que es trobin que la majoria de clergues només ensopeguen amb un altre del seu tipus en el moment de la seva ordenació. Dins d’aquesta germandat fragmentada, hi ha dos tipus distintius: aquells que veneren Zabel com a encarnació del caos primari i aquells que són impulsats per un desig boig de veure el multivers destrossat.
El primer tipus de clergue està dedicat a l’adoració i el ritual. Cerquen reclutar nous seguidors i realitzar ritus foscos en nom de Zabel. Tot i això, malgrat el seu enfocament ritualístic, estan lluny de ser inofensius. Són tan impredictibles i propensos a la violència com el caos que reverencien. De tant en tant, aquests clergues poden reunir-se per a grans rituals foscos o per orquestrar massacres a gran escala. Tals reunions, però, són plenes de perill, ja que la seva naturalesa caòtica i malèvola sovint porta a conflictes interns.
El segon tipus de clergue és el més temut i perillós. Aquests agents solitaris del caos són impulsats per una set insaciable de destrucció. Miren de reflectir la bogeria i impredictibilitat de Zabel, buscant només portar la fi a través de la matança i la ruïna. El seu camí és un de violència implacable, i no s’aturen davant res per complir el seu fosc propòsit.
Els encontres amb els clergues de Zabel són extremadament perillosos. Ja siguin devots ritualístics o agents solitaris de la destrucció, aquests clergues estan sempre envoltats de perill. Aquells que sobreviuen als perills constants de la seva existència esdevenen increïblement poderosos, la seva mera presència un anunci del caos i la desesperació. Creuar-se amb un clergue de Zabel és enfrontar-se a una força de destrucció desfermada, un testimoni vivent de la voluntat aterridora de la deïtat.
El clergat de Zabel no té temples. El nombre dels seus seguidors és massa reduït, i són massa aïllats o inestables per organitzar-se i construir un lloc de culte permanent. A més, la construcció d’estructures és fonamentalment oposada al credo de Zabel de destrucció. Els seus seguidors creuen que la creació de qualsevol tipus contradiu l’essència de la seva deïtat, la qual existeix predicada en l’anihilació i el caos.
En lloc de temples, la majoria de clergues de Zabel utilitzen altars improvisats, que sovint consisteixen en res més que inscriure el seu símbol a una paret o al terra. Aquests símbols, esculpits o dibuixats amb intenció malèvola, serveixen com a punts focals per als seus rituals foscos. Llocs apartats com boscos foscos, ruïnes abandonades o coves amagades són els llocs preferits per a aquests altars, permetent als clergues operar lluny de mirades indiscretes.
No obstant això, la influència de Zabel no està confinada a la natura. Els seus clergues també estableixen aquests altars improvisats en àrees urbanes, escollint racons ocults de poblacions com carrerons o edificis abandonats. Es considera un mal auguri descobrir un d’aquests símbols dins d’una comunitat, ja que sovint anuncia la desgràcia imminent, el caos i la destrucció. La presència de la marca de Zabel és una clara indicació que un seguidor és a prop, i que les seves activitats malèvoles probablement portaran gran sofriment i calamitat a tots els que hi resideixen.
Iniciació
La iniciació en la fe de Zabel és un camí com cap altre, marcat per la bogeria i la malvolença que pocs poden comprendre. Aquells pocs individus que poden convertir-se en seguidors de Zabel són seleccionats per la seva inherent caos i crueltat. Es diu que buscar Zabel voluntàriament requereix un nivell de bogeria i malvolença excepcionalment rar entre la gent comuna.
Per aquells destinats a seguir Zabel, el viatge comença amb visions recurrents i veus sobrenaturals. Aquestes manifestacions esgarrifoses comencen un any abans de la iniciació, típicament just abans que l'iniciat arribi a la majoria d'edat. Inicialment vagues i desorientadores, les visions i les veus es tornen més clares a mesura que l'any progressa, guiant l'aspirant per un camí torturós cap al seu destí final.
Al llarg d'aquest any, l'iniciat és sotmès a un turment incessant per aquestes visions i veus, que el condueixen a cometre actes atroços de crueltat i inhumanitat. Massacres d'innocents, destrucció gratuïta i actes de pur caos esdevenen el seu pa de cada dia, transformant-los en agents del mal i del desordre. Aquest perillós viatge els converteix en objectius per als agents del bé, guardians de l'equilibri i fins i tot forces rivals del mal. Molts iniciats no sobreviuen l'any, caient davant dels seus enemics o a la seva pròpia turment interior.
Cada dia, les veus al cap de l'iniciat el forcen a la contemplació, obligant-lo a meditar almenys una hora sobre les seves accions. Aquest ritual de reflexió enforteix la seva connexió amb el caos i la destrucció, alineant-los més amb el fosc dogma de Zabel. L'últim dia de l'any, l'iniciat és dirigit a un lloc solitari per a una contemplació absoluta, reflexionant sobre com les seves accions contribueixen a escampar el caos i la destrucció per tot el multivers.
L'últim dia porta la prova definitiva. L'iniciat és guiat a un lloc ressonant amb la doctrina de Zabel, com el lloc d'una antiga massacre o les ruïnes d'una ciutat devastada. Aquí, l'iniciat s'enfronta al seu ritual d'iniciació, un desafiament mortal que culmina en una confrontació amb un clergue de Zabel. Per ser iniciat, l'aspirant ha de forçar el clergue a llançar l'encanteri d'iniciació sobre ell, una proesa només possible mitjançant la victòria en combat. Aquesta batalla brutal sovint resulta en la mort de l'iniciat, del clergue, o de tots dos. Si l'iniciat té èxit i l'encanteri és llançat, un vincle poderós entre Zabel i el seu nou seguidor es forja, segellant el seu destí com a servent del caos i la destrucció.